divendres, 21 de novembre del 2008

POMERA (Pirus Malus)

Segons les velles cròniques, La pomera silvestre era originaria del Mar Negre. Va ser duta a Egipte sota la Dinastia del Faraó Ramsés II. D'Egipte la van dur Persia. Els perses van convertir alguns arbres silvestres en arbres de cultiu, i entre ells la pomera. Els perses van donar a conèixer aquest arbre als grecs, i aquests al seu torn als romans. Això és el que ens queda com ressenya històrica.






Mites, Llegendes i Tradicions de la pomera.

Entre els celtes. La pomera era un dels set arbres sagrats. Per a ells era el símbol de la immortalitat, de la perfecció i la puresa, i les seves flors eren el signe de l'amor i la fertilitat. Les seves flors i fruits s'oferien en diverses ofrenes als seus déus, ja que havien observat que la pomera es desenvolupa en harmonia amb el ritme anual del Sol com cap altre arbre.
En la mitología nòrdica. També la pomera té un paper important, i és el símbol de la joventut terna i de la inmortalidad. Idunn, la deessa de la primavera per als germans, és l'encarregada de custodiar les pomes d'or. Ella duia diàriament als déus les màgiques pomes. Amb aquest fruit els habitants de l'Asgard es mantenien sempre joves. En una ocasió, la deessa va ser segrestada per un gegant i els déus van començar a envellir ràpidament. Una vegada alliberada Idunn, i a l'oferir-los de nou els especials fruits, els déus van recuperar el seu venil aspecte i el seu inmortalidad.
També els grecs.Ens parlen de la pomera través dels seus mites. Les Hespérides són les ninfas de l'ocàs i les filles de la Nit. Habiten en l'Occident extrem, no lluny de la illa dels Bienaventurats. La seva funció essencial és la de vigilar, amb l'ajuda d'un drac, el Jardí de les Hespérides, on creixen les pomes d'or. Aquestes eren el regal que en un altre temps la Terra havia fet a Hera en ocasió de les seves noces amb Zeus. El rei d'Egipte Busiris envia a raptar a les Hespérides i a apoderar-se de les pomes d'or. Però Heracles, l'heroi grec per excel·lència, extermina als raptores, els arravassa el botí i allibera a les Hespérides, retornant-les al seu pare Atlante. Aquest, en recompensa, lliurament a l'heroi les pomes de la inmortalidad. (En la mitologia grega les Hespèrids (en grec Έσπεριδες, ‘filles del capvespre’) eren les nimfes que cuidaven un meravellós jardí en un llunyà racó de l'occident, situat segons diverses fonts en les muntanyes de Arcàdia a Grècia, prop de la serralada del Atlas al Marroc, o en una distant illa de la vora de l'oceà. Addicionalment, Hespèrids (o també Illes Afortunades) és un nom donat pels antics a una sèrie d'illes situades en l'extrem oest del món llavors conegut. Aquestes podien haver inclòs Canàries, Madeira i Cap Verd.)En el pròxim capitulo continuarem amb les històries i llegendes que es deriven de la pomera i el seu fruit, la poma.
Un altre mite grec diu que.La deessa de la discòrdia va llançar una poma destinada a la deessa més bella. Dit honor ho disputaven Hera, Atenea i Afrodita. El jutge que havia d'atorgar el premi era Paris. Les tres divinidades inicien davant ell un debat prometent-li regals; Hera li va oferir el regne de l'Univers, Atenea fer-ho invencible en la guerra i Afrodita la mà d'Helena. Paris va atorgar la poma a la deessa de l'amor, Afrodita.
En la religió cristiana.La pomera és l'arbre del ¿fruit prohibit?. Conta la tradició que la primera parella d'éssers humans, després de la seva creació, vivien felices en el Paradís Terrenal; no tenien dolors, ni malalties, tot era felicitat. Podien menjar de tots els arbres del Paradís menys d'un, la pomera. La història és de sobra coneguda, i l'estudi del profund simbolisme d'aquest mite bíblic seria molt extens; només farem referència aquí a la poma, símbol del de la capacitat de triar lliurement, de diferenciar, que atorga la saviesa o coneixement diví.En l'Edat Mitja.Trobem el símbol de la pomera en múltiples llegendes. La figura de la Mare Naturalesa, en aquest context se situa. La llegenda d'Arturo.Mític rei que, una vegada ferit de mort, és dut per la Maga Morgana en la seva barca cap a la illa d’Avalon, el país de les pomes. Allí va guarir de les seves ferides i conta la llegenda que segueix vivint ¿eternament jove?.











Aquest arbre. Va ser estudiat per un dels homes més savis i enigmàtics del renaixement, Paracelso. Segons Paracelso, la Botànica herbolària astrològica reconeix el signe de Venus sobretot en les flors delicades riques en nèctar. Les flors de la pomera pertanyen a aquest grup. Aquestes flors, la bellesa de les quals glorifica el mes de maig, desprenen una suau fragància i estan formades per cinc pètals, de color rosa per fora i blanc per dintre, que envolten un ramillet d'estàmbres grocs. Si es talla la fruita per la meitat, deixant al descobert el cor, s'observarà una estrella de cinc puntes. Aquestes cinc puntes, així com els cinc pètals rosats i el sabor dolç i amarg de la polpa, és precisament un signe de Venus. L'estrella de cinc puntes, ?el cor de la poma?, dibuixa el patró de les cinc òrbites que descriu Venus en el seu moviment retrògrad durant la seva trajectòria sinòdica de vuit anys al llarg de l’el·líptica. Per a Paracelso, la pomera és un arbre sagrat consagrat a la deessa Ceres. Serològicament, el tallo d'aquest arbre és d’Escorpió, les fulles són de Gèminis i Virgo i el fruit és de Venus. La terra on creix la pomera és un lloc de boscos frondosos, d'abundant vegetació. El món vegetal sembla cobrar un especial significat en aquests llocs i la vida desborda majestuositat i verdor. Cada racó d'aquesta terra és un repte a la vida, una vida callada però plena de força, profunda i ancestral. De fet en totes les tradicions s'esmenta el lloc on creix la pomera com un lloc molt especial; Illa d'Avalon, Jardí de les Hespèrides, Terra del Misteri, Regió de les Ombres, lloc de màgia…

Gabi

1 comentari:

Anònim ha dit...

Només aclarir que l´arbre del coneixement del bé i del mal(Genesi 2:17) no era una pomera (segons la Biblia). Només es sabia que era un arbre que donaba un fruit desitjable. Aixó de la Poma es un mite tret de la màniga que va sortir segles després...