dimecres, 23 de febrer del 2011

Les nostres pensions seran retallades més d’un 20% amb l’aval dels Sindicats Institucionals

El sistema de Pensions Públic no és un joc la suma del qual és zero. És a dir, si l’objectiu de la reforma és estalviar, el seu resultat és que algunes persones hi perdran. El propi Secretari General de CCOO, fa ben poc va xifrar la proposta del Govern com una retallada del 25% de la Pensió.

Són càlculs que ja han ofert els catedràtics Díaz-Giménez i Díaz-Saavedra. L’ampliació a 25 anys per al càlcul de la Base Reguladora representarà a l’entrada en vigor de la Llei una reducció en la Pensió d’un 16%. Els dos anys de retard en l’edat legal de jubilació representen una altra reducció del 10%.

El paper dels “agents socials” ha estat minorar l’impacte de la Reforma. Per a molts tertulians, el paper dels Sindicats “responsables” era aquest. No obstant això, reformes menys agressives sobre els drets dels ciutadans no han comptat en cap cas amb la complicitat dels seus Sindicats Institucionals en cap altre país de la UE. No només a Grècia, Irlanda o Portugal, sinó a Gran Bretanya o França és de públic coneixement les campanyes socials de mobilització. I algú dirà però, que no han aconseguit res! D’entrada per a comparar-nos amb el país veí, la seva pròpia Reforma és molt menys lesiva. Per a arribar al 100% de la Pensió, a França faran falta 5 anys menys de cotització i, a més, podran jubilar-se 5 anys abans que a Espanya. No cal dir a més que la Pensió espanyola és un 20% inferior a la mitjana de les existents en la UE-15.

A la CGT som de l’opinió que la posició “entreguista” del Sindicalisme institucional espanyol no només no aporta res a l’Acord en si, sinó que afebleix el conjunt de les Negociacions tant Sectorials, com empresa a empresa, com a forma de redistribució de la riquesa generada. És més, recuperada en el seu moment la “bonança”, la que es produeixi a Espanya vindrà marcada (com ho va ser en el seu moment ) per una major precarietat, temporalitat i costos salarials baixos, que es propugnaran en nom d’una “productivitat” que pel que sembla només han d’aportar els llocs baixos i no els directius i alts estaments.

Però analitzem una mica l’Acord concret subscrit perquè ni en la seva lletra, ni en el seu objectiu se sosté:

* El Director General de l’INSS va publicar un informe al juliol de 2010 per a una agència governamental en el qual va oferir les següents dades per a analitzar l’estat de la Jubilació a Espanya: el 2005, la mitjana d’anys cotitzats en les Jubilacions concedides era de 34,7 anys i el 2006 va ser de 34,4 anys. En el conjunt de Jubilacions vigents en la Seguretat Social espanyola el 2006, la mitjana d’anys de cotització era de 35,7 anys.

* L’Acord subscrit suposa, entre altres coses, que caldrà cotitzar dos anys més a la Seguretat Social per a arribar al 100% de la Pensió corresponent i tot el món cobrarà dos anys menys com pensionista. Resulta curiós que ens vulguin “vendre” com concessió necessitar “només” 38,5 anys de cotització per a jubilar-se als 65 d’edat (el Govern parlava de 41 anys), quan la majoria dels ciutadans no arriba ni de lluny a aquesta xifra (35,7 anys de mitjana).

* El mateix informe de l’INSS indica: avui dia, cada any, es produeixen de mitjana 250.000 noves jubilacions amb una pensió mitja de 17.000 euros. L’edat mitja real d’aquestes és de 63 anys i 10 mesos. Això vol dir que per avançament de la jubilació, a l’estat li està suposant un major cost d’una mica més de 4.000 MM euros/any, sense comptar les cotitzacions que no ingressa per tals jubilacions anticipades. Una mica més del 30% de les persones que es jubilen cada any accedeixen a la pensió des d’una situació d’atur i d’entre aquestes, un 10% directament des del subsidi de majors de 52 anys. És irrefutable, que totes aquestes persones tindran un minvament directe molt alt en el nou càlcul de la seva pensió.

* La Confederació Europea de Sindicats (CES) a la qual pertanyen encara CCOO i UGT, deia fa bé poc: “voler retardar l’edat de jubilació en el context actual és equivalent a ajornar el problema sense resoldre’l, és a dir, transferir-lo del problema del finançament de les pensions al de l’atur”.

A qui afecta menys aquesta reforma?:

Per descomptat a tots els salaris per sobre dels 38.800 euros que són el topall de cotització actual. Tant menys com més alt sigui el seu salari. Ni la prolongació dels anys per al càlcul, ni el nombre d’anys cotitzats els representarà cap disminució, ja que superen el topall de Pensió Màxima a percebre i podran a més continuar accedint abans dels 67 d’edat encara que els penalitzin amb un percentatge de pensió inferior al seu 100% perquè arribaran a la Pensió Màxima igualment.

Què aporta l’Acord?

Bàsicament assentar l’ordre “ institucional” i, per a simplificar, recordar qui està dalt i qui a baix,. El mateix que aquests Sindicats criticaven del Sr. Zapatero quan tornava del “G-20” o “Davos”., amb el discurs completament canviat, el mateix cal dir ara d’ells… que quan han tornat de la “Moncloa” surten dient i, el que és pitjor, fent, precisament el contrari que deien quan van entrar.

I algú dirà que el Govern hagués fet el mateix o encara pitjor…. i pot ser que així fora, però preguntem-nos llavors per a què serveix tenir com “majoritaris” aquest tipus de Sindicats, si no és per a avalar les polítiques que els imposen. La no signatura per la seva banda, tindria immediatament una cascada de conseqüències, o almenys hagués de tenir, en totes i cadascuna de les Negociacions Col·lectives i, més encara, en els acostumats Pactes Socials que han vingut subscrivint sobre la “moderació salarial i/o productivitat”.

Un exemple: Per quin ningú recorda que de l’inicial Pacte de Toledo només s’han complert íntegrament les mesures de reducció de la despesa i ni una (almenys completament) de les que representaven increment de la recaptació? Va dir el Pacte de Toledo, signat per unanimitat, que les cotitzacions s’havien d’acostar al Salari Real. En aquesta línia, en alguns anys, els Topalls màxims de Cotització de cada Grup es van igualar al major, fins a tenir avui tots els Grups de Cotització el mateix topall màxim (38.800 euros) Què passa amb totes aquelles persones assalariades que cobren per sobre d’aquesta xifra? Senzillament que no cotitzen el seu 6,4% sobre la resta i la seva empresa no ho fa en el seu 24,9% de quota patronal.

Davant la hipotètica situació de dèficit en la Seguretat Social, no hagués estat l’apropiat reclamar el compliment del signat en el Pacte de Toledo i eliminar els topalls de cotització, perquè cada ciutadà i empresari cotitzem pel que realment guanyem?

Els Sindicats signants podran reclamar de l’estat el superàvit de les nostres cotitzacions que anualment s’embutxaquen? El 2008, primer any de la crisi, la Seguretat Social va tenir un SUPERÀVIT de 14.000 MM d’euros. El 2009, de 8.500 MM i el 2010 de 2.700 MM.

El Fons de Garantia de les Pensions (creat per a recollir els estalvis per superàvit de la Seguretat Social), va trigar gairebé 8 anys en crear-se després de ser acordat pel Pacte de Toledo. Des de llavors, en cap exercici (falta per veure el de 2010) s’ha ingressat íntegre el Superàvit hagut. Per exemple, en 2009 només es van ingressar 2.000 MM. d’euros, i els restants 6.500 MM van passar a enjugar el dèficit de l’Estat.

És a dir, mentre que en la UE el cotitzat va a cobrir íntegrament les prestacions, a Espanya encara avui i a pesar del Pacte de Toledo i el Fons de Garantia, continuem finançant a l’Estat perquè aquest no “pugi” impostos.

Si els “agents socials” són incapaços de fer valer ni tan sols el signat per unanimitat en el Pacte de Toledo i la seva gran aportació és negociar fins a on entra “l’estocada” de torn, no fan, fem, altra cosa que evidenciar i assumir una profunda debilitat social. L’alternativa no és altra que canviar l’actitud dels “agents socials” o canviar de representació.

Però, indubtablement, el que està en joc és un model de societat: Si els ciutadans ens conformem amb ser representats i dedicar improperis o lloances amb grans dosis de resignació, o, per contra, considerem la nostra responsabilitat exercir de protagonistes de les nostres pròpies condicions i no acceptem que els qui “ens representen” apareguin com els nostres salvadors amb un canvi radical de la seva pròpia posició (una cosa per a la qual no han estat mandatats.

A la CGT tenim molt clar el model de representació i és contrari a la substitució. Expliquem l’acordat i buscarem el menor impacte de les seves conseqüències. Amb aquest Acord Social només sobre els nostres minorats drets, aprofundim en el camí de la debilitat davant totes i cadascuna de les Negociacions que ens esperen. Recuperar la força pels nostres drets resultarà primordial en els Acords Col·lectius sectorials i/o d’empresa.

No sembla que els Sindicats institucionals vagin a fer altra cosa que justificar la seva posició al costat del poder. Correspondrà a la coherència de les persones aglutinar majors cotes de força davant el devessall liberal que se’ns ve damunt. Tots els nostres drets són “cost” i tots els seus beneficis són “riquesa”. Treballar és “d’agrair” i contents hem d’estar si no ens “substitueixen”. La seva voracitat no té límit i només els hi podem posar nosaltres.

Secció Sindical Estatal de la CGT al BBVA

Full nº 4 – Febrer de 2011.