dilluns, 12 de desembre del 2011

Una nova Europa?

En aquestes dates, la classe política europea ens ha amenaçat a tota la població amb un nou tractat que redefineixi a la Unió Europea. El Pacte Fiscal subscrit pels països de la UE, amb excepció del Regne Unit, aboca els més de 500 milions de persones que habitem la UE27 a una situació insuportable en condicions de vida, de treball i de qualitat mediambiental.

Totes i cadascuna de les polítiques subscrites en el Pacte de l’Euro, han estat ratificades per la cimera de la UE.

Els estats garantiran per llei, el cobrament del deute i els seus interessos, per sobre de qualsevol altra despesa social, mentre que els banquers i especuladors s’enriquiran encara més a costa de la privatització dels sistemes públics de pensions, de la sanitat i de l’educació.

Els països que en els seus pressupostos contemplin la "imprudència", la "vel·leïtat" de gastar en els interessos generals de la població, de voler cobrir les necessitats socials (pensions públiques, salut pública, educació pública, prestacions de desocupació, prestacions a la dependència, etc.), amb criteris de justícia social i redistribució de la riquesa social i posin en risc el dèficit del 0,5%, seran "castigats" amb multes del 0,2% del seu PIB, alhora que el Consell de la UE, podrà intervenir els seus pressupostos al mateix temps que corregir-los.

Els estats a més, estan obligats a reduir la despesa en pensions i així, tots han de dur a terme reformes en les dates de jubilació, apropant-les als 67 anys, al mateix temps que exigint majors anys de cotització per tenir dret a jubilar-se als 67 anys.

Els estats reduiran significativament la despesa corrent en les seves plantilles d’empleats/des públics, reduint despeses i serveis públics, destruint ocupació i rebaixant els seus salaris.

Pel que fa als mercats privats, acorden reformar de manera "dràstica" el mercat de treball en dos sentits. D’una banda, reducció dels costos salarials, deslligant els increments salarials del cost de la vida i creant contractes de treball, no ja "escombraries" sinó de cost gairebé "0" per a l’empresariat, en ser el/la treballadora qui pagarà la cotització si vol.

L’altra banda la reforma de la Negociació Col·lectiva: que les empreses decideixin una per una quines són les condicions laborals i els preus que paguen per salaris.

En aquest context europeu, ni Rajoy, ni Rossell, ni Toxo, ni Méndez, necessiten empobrir i precaritzar encara més, als treballadors i treballadores de l’estat espanyol amb una nova Reforma Laboral, pactada o no pactada.

Des de la Reforma Laboral del 2010, imposada pel PSOE i avalada per tota la classe política (excepció d’IU, ERC i BNG), amb el PP al capdavant i l’empresariat, els acomiadaments per qualsevol causa han augmentat al facultar els empresaris disponibilitat unilateral del contracte de treball i abaratir l’acomiadament fins a extrems indecents.

L’atur ha augmentat en gairebé 600.000 persones i les contractacions totals, les fixes i les temporals, són les menors en tot el cicle de la crisi.

Els salaris i els costos salarials mitjans créixer la meitat que l’IPC, és a dir la meitat que el cost de la vida, perdent novament poder adquisitiu i van ja quatre anys.

La pressió fiscal ha seguit un camí invers als ingressos: empresaris, executius, directius, cada vegada tributen menys i les persones assalariades ja suportem més del 85% del total de la recaptació.

La bretxa entre rics i pobres és la més alta dels últims 30 anys, situant-se l’estat espanyol en desigualtat per sobre de la mitjana de tota l’OCDE.

Des de CGT, un cop més, fem una crida a la Mobilització i la Revolta Social, com única garantia contra el robatori, l’espoli del de tots i totes, del comú, de la sanitat, educació, cures, treball, rendes suficients, pensions suficients i per a això es fa necessari que els milions i milions de persones precaritzades, empobrides material i psicològicament, trenquem la por i el terror a què ens sotmeten els empresaris, la classe política, els poderosos i lluitem amb esperança per un altre món, una altra societat, on el repartiment de la riquesa social i del treball, és un primer pas per sortir d’aquesta crisi d’un sistema capitalista que ens porta a la barbàrie.

SECRETARIAT PERMANENT DEL COMITÈ CONFEDERAL DE LA CGT.